A la Riviera Maya… sense pulsera “todo incluido”

Sempre havíem dit que a la Riviera Maya no se’ns hi havia perdut res. Però és que la imatge que teníem d’aquesta part de Mèxic era la d’hotels de 5 estrelles amb 4.000 persones, platges privades d’aquests hotels, excursions en grups de 50 en 50, i tots ells amb la famosa polsereta de “todo incluído”. Segurament per això, la nostra primera parada a Mèxic ens ha sorprès molt positivament.

Veníem a Tulum a passar només un parell de dies i veure les ruïnes maies, i finalment ens hi hem quedat gairebé una setmana. A Tulum hi hem dormit en un hostel a un preu raonable, i hem dinat o sopat els dos per 5-15 euros. Això ens ha anat molt bé, perquè els 10 dies que hem passat a Guatemala, se’ns han sortit de pressupost. Veníem amb la idea que a Mèxic tot seria més car i de moment, el menjar, l’allotjament i el transport estan sent força assequibles. Però el millor de Tulum no són el preus, sinó les platges. Mare meva quines platges!

Aquestes platges ho tenen tot: sorra blanca que no s’escalfa amb el sol, no et crema els peus i no se’t queda enganxada per tot el cos; aigua turquesa i transparent a una temperatura ideal; palmeres per protegir-te del sol i el millor de tot és que no hi ha gaire gent. No sabem si tothom està a Playa del Carmen o als ressorts de més amunt, però aquests dies hem estat gairebé sols a la platja.

Però de fet, el que havíem vingut a veure eren les ruïnes. No són les més grans, ni les més antigues, ni probablement les més maques, però estan situades en un lloc que fa que siguin úniques: sobre un penya-segat al costat del mar. Una altra particularitat de Tulum és que són les úniques ruïnes que estan emmurallades. De fet, la muralla separava l’elit de la gent comú, que vivia fora.

 

 

 

 

L’edifici més important de Tulum és el Castillo. És el que està més a prop del penya-segat al costat del mar i és el que servia de punt de referència als vaixells de pescadors de la zona. Es veu que la barrera de corall que hi ha just al davant d’aquella platja, té un forat per on poden passar les embarcacions, i les 4 finestres del Castillo servien de referència per no quedar encallat a la barrera.

 

 

 

 

Les altres restes de l’arquitectura maia que es conserven, són bàsicament temples o palaus, ja que com hem comentat abans, a dins la muralla només hi vivia l’elit. I la veritat és que no té preu veure totes aquestes ruïnes amb pocs turistes. Vam matinar una mica i abans de les 9 del matí ja hi érem, evitant així l’allau de grups guiats que van començar a arribar tot just quan nosaltres marxàvem.

 

 

 

Havíem llegit que hi havia moltes iguanes per les ruïnes, però no ens imaginàvem que tantes. Hi havia una família americana amb 3 nens que anaven comptant i cridant el nombre d’iguanes que havien vist. I el darrer cop que els vam sentir, anaven pel 58!

I com no ens cansem de veure pedres, ens vam animar a anar fins a Cobá, unes restes que hi ha a uns 50 km de Tulum, on es troba la construcció maia més alta de la península del Yucatán, i on es pot pujar per les escales originals: la piràmide de Nohoch Mul. Vam anar fins allà sense tenir molt clar si hi pujaríem o no.

Un cop érem davant aquesta construcció impressionant, ens vam animar i vam pujar/escalar els 120 graons en un tres i no-res. La baixada, però, va ser una mica més complicada. Això sí, les vistes des de dalt valien molt la pena. Les ruïnes estan situades al mig de la selva, amb una vegetació molt densa i al costat d’un parell de llacunes.

 

 

 

 

Ja us vam parlar quan estàvem a Copán del joc de pilota dels maies. A Cobà hi ha un parell de camps més petits. La diferència és que en aquest cas s’ha de fer passar la pilota a través d’una anella enlloc de fer-la arribar al cap d’una guara roja.

I després d’una de ruïnes, tocava una altra de platja. I per no repetir, vam mirar el mapa i ens vam decidir per Akumal,  a 20 km al nord de Tulum. Al principi ens va decebre una mica perquè tot el primer tram de platja estava envaït per les hamaques dels hotels. Així que vam decidir caminar una mica, però el segon tram de platja estava ple de roques. Caminant, caminant (gairebé 2 km més avall d’on havíem començat) vam trobar la “nostra palmera”. Semblava ben bé que ens estava esperant.

Qui deia que no es pot gaudir de la Riviera Maya fent de mochilero?