Voluntariat a La Esperanza Granada
Sempre diem que el nostre viatge no és un viatge de cooperació, però abans de sortir vam decidir que ens venia de gust estar-nos un mes a algun lloc, i fer-hi un cop de mà. Llegint el blog d’uns altres viatgers, vam conèixer el projecte de La Esperanza Granada, i ens va semblar molt bona idea fer de voluntaris a Nicaragua. La Esperanza és una organització sense ànim de lucre que treballa amb 4 escoles dels barris més pobres de Granada. A través dels voluntaris i les donacions, donen suport a unes escoles públiques que a Nicaragua no reben diners per part del govern.
El nombre de voluntaris va variant al llarg de l’any, però ara mateix som uns 35. L’únic requisit és que et quedis un mínim de 4 setmanes, però hi ha voluntaris que es queden fins a 6 mesos. Nosaltres estarem un mes, i després de 3 setmanes, ja ens hem adonat que serà massa poc. La feina del voluntari consisteix en donar suport als mestres d’aula de preescolar i primer de Primària, però també hi ha un grup que dóna classes d’anglès als més grans.
La Esperanza posa a disposició dels voluntaris unes cases compartides, a uns preus molt baixos (el mínim per cobrir les despeses). Nosaltres estem vivint a El Martirio (és el nom del carrer, no patiu), compartint sostre amb 2 belgues, 1 alemany, 1 francesa, 1 norueg i 2 americans. Nosaltres vam demanar una habitació privada, que va molt bé pels dies que et ve de gust una mica de tranquil·litat. El temps i l’edat de compartir pis (amb 7 altres persones!!) ja ens queda una mica lluny.
De les 4 escoles amb què treballa La Esperanza, a nosaltres ens van assignar El Escudo. Per arribar-hi, hem de caminar 35 minuts des de casa, i pel camí, ens anem trobant amb els altres voluntaris d’altres cases, que també treballen a la mateixa escola. Els nens arriben a l’escola a les 7h i nosaltres hem de ser-hi a les 7:30h, i sortim amb ells a les 12h. La tornada es fa una mica dura, perquè hem arribat a Nicaragua en l’època de més calor, i entre les 11 i les 17h, no s’hi pot estar, al carrer.
En primer lloc volem comentar algunes coses que ens han cridat l’atenció. Ja us hem dit que les escoles no reben diners ni material escolar per part del govern, però el despatx de la directora és ple de sacs d’arròs i frijoles que proporciona el Ministeri d’Educació. I és que cada dia els nens reben un àpat a l’escola (i sempre el mateix!!) consistent en un plat amb arròs, frijoles i tortilla de maíz. Una altra curiositat i que el primer dia ens va donar un bon ensurt és que un cop per setmana venen a fumigar l’escola. No seria estrany si no fos perquè ho fan en horari escolar i quan els nens estan a les aules. Es forma un rebombori extraordinari amb més de 200 nens cridant com bojos al pati (els més petits plorant) i un senyor sortit de la pel·lícula Cazafantasmas va ruixant totes les aules. També ens ha cridat l’atenció que a l’hora del pati no hi ha cap mestre vigilant a totes aquestes bèsties que es dediquen a perseguir-se i atonyinar-se els uns als altres durant més de mitja hora. Per sort fins ara no hi ha hagut ferits greus ;).
I ara ha arribat l’hora de parlar del Bronx! Per que aquesta va ser la nostra impressió després dels primers dies. La realitat a les escoles és que les mestres no tenen gaire formació ni recursos i això repercuteix en el comportament dels nens. La Mònica està donant suport a la mestra de preescolar (la Reneé) i el César està a primer de Primària, amb la Iseyana. Els grups-classe tenen 43 i 27 nens respectivament. Normalment hi ha un o dos voluntaris fent un cop de mà a la tutora, coordinats per la figura de l’ayudante, que són voluntaris de Granada i que fan d’enllaç entre l’escola i l’organització. Nosaltres hem tingut molta sort amb la Maria, una noia encantadora i molt eficient en la seva feina.
Però no us penseu que la calor, l’horari, el caos i la desorganització a l’escola han fet que ens desaniméssim o penséssim que ens havíem equivocat venint aquí. De vegades el comportament dels nens i la passivitat d’alguna mestra ens han tret de polleguera, encara que al final, els somriures, les abraçades i aquelles mirades plenes d’afecte fan que tot plegat tingui sentit.
L’experiència de la Mònica al tercer nivell de preescolar (P5, per entendre’ns) està sent molt positiva. Amb la Reneé han fet un bon equip, i els nens han acceptat molt bé una sèrie de normes de convivència que fins ara eren inexistents. I tot i ser una mica “sargento” (ja la coneixeu), els nens se l’estimen molt i s’han adaptat en un tres i no-res als petits canvis.
El “professor César”, encara que té un grup i una mestra bastant més difícils, se n’ha sortit prou bé estrenant-se com a mestre de nens tan petits. Sembla que ho hagi fet tota la vida! I això que els seus hooligans no li posen fàcil, ja que necessiten una dosi extra d’autoritat. Sembla que els va la marxa, perquè després no se’ls treu de sobre i li diuen “no se vaya, professor”.
Ens hem esforçat per explicar en paraules i imatges el que està sent aquesta experiència, però per entendre-ho del tot, hauríeu de ser aquí. Ara que ja només ens queda una setmana de feina, tenim molt clar que serà dur acomiadar-se d’aquestes petites bèsties, a les que en poc temps, hem agafat tant d’afecte. El viatge ha de continuar, però ens emportarem un gran record d’aquest mes a Granada.