Llacs, volcans i platja a Nicaragua

I com qui no vol la cosa, se’ns ha passat volant aquest mes a Nicaragua. A banda d’ajudar a l’escola, hem tingut temps per conèixer una mica els voltants de Granada. Ens ha quedat molt país per veure, ja que només teníem els caps de setmana per viatjar. De tota manera, la prioritat era treballar a l’escola, així que tampoc ens ha sabut greu deixar de veure coses per poder estar amb els nens.

Ja us vam parlar del llac Nicaragua i de les seves Isletas. Un dissabte al matí vam llogar unes bicicletes i vam vorejar el llac fins arribar a la península d’Aseses. Aquest és el punt on les Isletas queden més a prop, inclús s’hi pot arribar nedant. Hi ha un seguit de xiringuitos on et pots prendre alguna cosa i  gent oferint passejos en barquetes per entre mig dels illots. És molt curiós veure a famílies senceres passant el cap de setmana a la vora del llac, banyant-se vestits. Ja ho havíem vist abans, però no deixa de sorprendre’ns.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

El dia següent vam anar al volcà Masaya. Aquella mateixa setmana un grup de voluntaris havien anat en un tour organitzat i ens van parlar molt bé de l’excursió. Vam decidir anar pel nostre compte, no només per estalviar diners (uns 10 € per cap), sinó també per tenir més temps per poder caminar pel parc. Vam agafar un bus de línia que ens va deixar a l’entrada del parc nacional i ens quedaven 6 km de pujada fins al volcà.  Vam començar a caminar amb l’Eloise, una noia francesa amb la intenció de fet dit, quan va passar pel nostre costat una pick-up amb una família nicaragüenca una mica nombrosa. I encara que sembli difícil, on hi caben tretze hi caben setze!

 

 

 

 

 

El Masaya és un dels 6 volcans actius de Nicaragua i el seu cràter Santiago està treient gasos de sofre constantment. Els espanyols van anomenar aquest volcà “boca del infierno” i al segle XVI van posar-hi una creu, La Cruz de Bobadilla, per protegir-se del diable! Des del 2012 està tancat el camí a la creu perquè la darrera explosió va malmetre la paret interior del cràter en aquesta part.

 

 

 

 

 

El parc inclou dos volcans, cinc cràters i 20 km de camins. De tots aquests nosaltres vam pujar fins al cràter San Fernando on es pot fer una caminada d’una hora vorejant-lo. De baixada, també en pick-up amb un pare i els seus dos fills, ens vam aturar al centre de visitants, on hi ha una exposició bastant interessant sobre la formació de volcans i la flora i la fauna del parc.

 

 

 

 

 

Un dia entre setmana a la sortida de l’escola vam fer una escapada a la Laguna de Apoyo. És una llacuna d’origen volcànic que es va formar fa més de 3000 anys. A diferència del llac Nicaragua, l’aigua està molt més neta i és un lloc més maco i més tranquil. Vam anar-hi amb l’Enrico, el xicot de la Maïlys, una voluntària francesa amb qui hem fet amistat les darreres setmanes. Aquesta llacuna és un lloc perfecte per passar una tarda tranquil·la, prenent una mica de sol, fent un bany i llegint una estona a l’ombra.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

L’últim cap de setmana vam aprofitar per anar cap a León i les platges del Pacífic. La Paola, una voluntària alemanya, ens havia recomanat  un hostal a la platja Las Peñitas i cap allà vam anar. Per arribar-hi des de Granada, tot i que només hi ha 150 quilòmetres, es triga més de 3 hores i mitja, després d’agafar un minibus, una minivan i un darrer bus amb gent que sortia per les finestres. El mar és molt mogut en aquesta zona i vam fer més d’una tombarella arrossegats per les onades, però a la platja no hi ha gairebé ningú i la sensació de tranquil·litat és increïble.

 

 

 

 

Cap al tard vam anar a veure la posta de sol a la platja i com podeu veure, els colors són una passada!

 

 

 

 

I diumenge, després d’un bany matiner, ens en vam anar a visitar León. La nostra primera impressió va ser que s’assembla molt a Granada; tant pels carrers amb les cases de colors, com per la quantitat d’esglésies que hi ha. Però León és una ciutat universitària, i per tant s’hi respira un ambient una mica diferent. Des de sempre, s’ha considerat la seu intel·lectual i també revolucionària del país.

 

 

 

 

 

Com a Granada, aquí tot el casc antic de la ciutat es troba al voltant del Parque Central i la Catedral. Amb pocs carrers de distància, hi ha moltes esglésies de l’època colonial.

 

 

 

 

A banda de caminar per la ciutat vam visitar la Casa Museu Rubén Darío i hem de dir que ens va decebre una mica. És la casa on el poeta va viure uns anys de la seva vida, però hi ha poca informació sobre la seva faceta d’escriptor. Haviem visitat una exposició més petita a Granada amb molta més informació i que ens va agradar molt més.

També volíem anar a veure el Museo de la Revolución, però aquell diumenge hi havia assemblea d’ex-combatents i estava tancat a les visites. El museu està a una cantonada del parc central en un edifici atrotinat i encara que només vam poder donar un cop d’ull des de l’entrada, vam veure unes quantes fotos i murals de l’interior.

 

 

 

 

 

Als carrers de la ciutat també es poden veure diversos murals referents als morts que hi va haver el Juliol de 1959 quan la Guardia Nacional Somocista va reprimir una manifestació estudiantil contra la dictadura.

 

 

 

 

 

I fins aquí hem arribat! Ens ha quedat pendent pujar al volcà Mombacho per veure les vistes de Granada des d’allà, anar a Ometepé, l’illa amb forma de vuit amb un volcà a cada part, fins i tot vam pensar d’anar a les illes del blat de moro (Korn Island) per tastar el carib nicaragüenc, però tot això haurà de ser en un altre viatge, perquè aquesta nit agafem un bus des de Managua que ens portarà cap a Guatemala. Ja només ens queda un mes a Centreamèrica i encara volem veure les restes que els maies van deixar a Guatemala i Mèxic.