El millor de Bogotá: retrobar el Tiago i la Teresa

Hauríem d’haver fet cas a l’Ignacio i haver-nos quedat més dies a Villa de Leyva. De Bogotà ens havien parlat bé i malament, i després de 3 dies podem dir que ni fu ni fa. Les primeres hores a la ciutat no les oblidarem a la vida. Havíem contactat amb un noi de couchsurfing amb molt bones referències i que vivia a la zona nord de la ciutat (barri segur i tranquil). L’arribada a casa seva va ser el més surrealista que ens ha passat en 5 mesos llargs de viatge. Només arribar ens va obrir la porta i va desaparèixer deixant-nos 10 minuts al menjador amb un gos i dos gats. Després ens va indicar quina era la nostra habitació i aquí va arribar l’espectacle: merdes de gat i gos a sobre del llit, merdes dins del plat de dutxa i tot el terra de l’habitació i part del menjador plens de pixats. Així que vam decidir sortir d’allà i el paio ni tan sols va treure el cap de la seva habitació quan li vam dir que marxàvem, només un “cerrad la puerta al salir”. Sort que l’Ignacio ens va oferir anar a casa de la seva mare, que viu a 15 minuts d’allà. La senyora Ana Maria, de més de 80 anys, és una velleta entranyable que ens ha obert les portes de casa seva i ens ha cuidat com si fóssim de la família.

I ara anem a parlar de la ciutat. No hem vist gaire, és veritat, però el poc que hem vist tampoc ens ha entusiasmat. Bàsicament ens hem mogut pel barri de La Candelaria, el centre històric de la ciutat. Tot el que hi ha per veure es concentra als voltants de la Plaza Simón Bolívar.

A diferència d’altres places que hem vist darrerament, en aquesta no hi queda pràcticament cap edifici de l’època colonial. Ens han agradat les vistes de la plaça amb el Cerro Montserrate i Nuestra Señora de Guadalupe al fons.

 

 

 

 

 

El primer dia el vam dedicar a veure esglésies, convents i claustres. El que ens ha sorprès positivament és que a excepció de l’Església de Santa Clara, totes les altres visites són gratuïtes.  Vam començar per aquesta, una església de començaments del segle XVII que pertanyia a les Clarisses i que compta amb nombroses obres d’art religiós. El 1969 el govern colombià va adquirir la propietat i la va convertir en museu. Després vam anar a donar un cop d’ull al Claustro de San Agustín, edifici colonial del segle XVIII, l’únic d’arquitectura colonial que no té església, encara que històricament està associat a l’església de San Agustín, a 2 quadres del claustre. Així que també ens vam apropar fins allà per veure-la.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

El més curiós d’aquestes visites és que totes es troben en els carrers que envolten el Palacio de Nariño, residència oficial del President de Colòmbia des de 1908. Per caminar per aquí has de creuar diversos controls policials, on has d’obrir la motxilla i fer cara de bon nen.

I com dèiem en el títol del post, el millor de Bogotà estava per arribar. A la nit vam rebre un missatge que ens va fer molta il·lusió. LaTeresa i el Tiago, la parella de Lisboa que vam conèixer a Potosí i amb qui vam compartir un parell de dies al Nadal a Cusco, estava a la ciutat i vam quedar per l’endemà per veure’ns.

Pel matí vam fer la ruta dels museus. En primer lloc vam visitar el Museu Botero. És un museu que recull no només quadres i escultures del propi Fernando Botero, sinó també obres de pintors del segle XX com Picasso, Renoir, Miró, Klimt, Marx Ernst, entre d’altres. Està situat en un edifici colonial de dos pisos, amb un petit claustre.

 

 

 

 

Cinc carrers més enllà hi ha el Museo del Oro, i vam arribar just a temps per fer la visita guiada. Ens ho havien recomanat, ja que amb el guia, es pot entendre molt millor el paper de l’or en les diferents societats d’indígenes arreu de Colòmbia. El que havia de ser una visita d’una hora, gràcies a l’entusiasme del guia es va convertir en més d’una hora i mitja. El museu té la col·lecció d’orfebreria prehispànica més gran del món, amb més de 34.000 peces. A través d’aquestes troballes, es pot fer un recorregut per la història i forma de viure de les cultures precolombines.

 

 

 

 

Després de dinar un corrientazo (nom dels menús de migdia econòmics a Colòmbia), vam anar a fer un volt pels carrerons de la Candelaria, un barri molt bonic de dia, però una mica perillós a les nits.

 

 

 

 

I aprofitant que la Teresa i el Tiago tenien el hostel a prop de la Plaça del Chorro de Quevedo, vam acabar el dia allà, prenent alguna cosa en un cafè. Segons es creu, en aquesta plaça Gonzalo Jiménez de Quesada va fundar al 1538 el que més endavant seria la ciutat de Bogotà.

 

 

 

 

 

I aquí és on ens vam acomiadar del Tiago i la Teresa, perquè després de coincidir 3 vegades (Bolívia, Perú i Colòmbia), ara sembla que els nostres respectius plans de viatge no faran possible que ens tornem a retrobar. Si més no, en aquest viatge. Estem convençuts que hem guanyat uns amics per tota la vida, i com són ànimes viatgeres com nosaltres, de ben segur que ens retrobarem qui sap on.

Esperamos que pronto encontréis ese sitio que andáis buscando! Sea donde sea, vendremos a veros! UM GRANDE ABRAÇO!!