Descobrint Medellín amb l’Ana

Quan fa 4 mesos vam deixar Buenos Aires, poc ens pensàvem que tornaríem a veure l’Ana i en Martín tan aviat. Ja teníem pensat passar uns dies a Medellín, però quan vam rebre el missatge de l’Ana dient-nos que seria aquí tot el mes de gener visitant a la seva mare, vam tenir clar que faríem tot el possible per coincidir amb ells. L’Ana, el Fer i el seu fill Martín ens van acollir una setmana a casa seva en la nostra segona experiència de couchsurfing. L’amistat que vam fer aquells dies s’ha mantingut al llarg d’aquests mesos i no hem perdut el contacte via whatsapp i facebook. Així que el retrobament a Medellín ens feia molta il·lusió.

Encara que fa temps que l’Ana ja no viu a Medellín, els primers dies ens ha acompanyat i ens ha fet de guia. Després que la seva mare ens convidés a menjar el plat típic per excel·lència de la cuina d’aquesta zona, la bandeja paisa, el primer que vam fer va ser pujar fins al Cerro Nutibara, on es troba l’anomenat pueblito paisa. El pueblito ha perdut tot el seu encant, perquè el que abans eren rèpliques d’un poble típic d’Antioquia, ara s’ha convertit en un seguit de botigues de souvenirs. El que realment val la pena són les vistes que es tenen de tota la ciutat des dels seus miradors. El dia no era gaire favorable per fer fotos, però un cop allà se’ns va fer de nit i vam poder veure tota la ciutat il·luminada.

Medellín és una ciutat gran (2,5 milions d’habitants) situada geogràficament al centre de la Vall d’Aburrà i envoltada de serralada per tot arreu. Això fa que excepte el centre, la majoria de barris estiguin construïts a les faldes de les muntanyes.

El segon dia vam anar a passar el matí al parc Arví, un parc natural dins del Corregimiento de Santa Elena i situat al nordest de la ciutat. Per arribar-hi primer s’ha d’agafar el metro fins la parada Acevedo i allà agafar el cable (telefèric) fins el parc. Com ja vam veure a Manizales, una altra ciutat construïda en una vall amb forts desnivells, aquí fan servir el telefèric com a transport públic i li diuen cable aéreo. Poca broma, perquè el viatge des del metro fins al parc dura 35 minuts.

 

 

 

 

 

En 35 minuts el canvi és abismal, passes d’estar al mig d’una gran ciutat a gaudir de la natura, sense contaminació, amb boscos, circuits per fer amb bici i altres zones amb activitats d’aventura. Només baixar del telefèric i passat el punt d’informació hi ha la possibilitat d’agafar unes bicicletes (gratuïtes) per fer una passejada i un quilòmetre més enllà una zona amb restaurants. Nosaltres com portàvem al Martín al cotxet només vam fer una breu caminada i vam dinar alguna cosa suau: chicharrones y chorizo con arepa! 😉

 

 

 

 

 

A la tarda, ja sense l’Ana, sa mare i el Martín, vam aprofitar per fer una passejada pel centre. Seguint les recomanacions de la nostra amfitriona, ens vam apropar al Parque de los pies descalços. Es tracta d’un espai verd en plena ciutat, ben a prop de la Plaza Mayor i l’Ajuntament, pensat per a que la gent faci una pausa i es relaxi. Són 4 zones que has de recórrer descalç, i que tenen diferents textures. La primera és un guadual com els que vam veure a Salento, on el terra és amb pedres una mica grosses. Després es passa a una zona de gespa, per seguir amb un sorral de pedretes petites, on es poden fer diferents activitats (laberint amb els ulls tancats, equilibri sobre pilons…). I per acabar, hi ha una piscina petita per remullar-se els peus. Realment surts amb els peus ben relaxats!

 

 

 

 

Després vam anar fins al Parque de las Esculturas, també anomenat Plaza Botero, on hi ha nombroses escultures que el l’artista va cedir a la seva ciutat natal, tot i que el Museu Botero està a Bogotà.

 

 

 

 

Aquesta plaça és un símbol de la recuperació de la ciutat, perquè abans de remodelar-la era una zona poc recomanable i perillosa. Com ja és ben sabut, Colòmbia en general i Medellín en especial van patir una forta crisi econòmica als anys 70-80, amb unes xifres d’atur molt elevades, i així el narcotràfic va sorgir com a única manera de subsistència en les famílies amb menys recursos. Al 1976 es va crear el Cartel de Medellín, liderat per Pablo Escobar. Tristament, va donar a conèixer Medellín a tot el món, amb els seus segrestos, assassinats i l’aparició dels sicaris. Tot plegat no es va acabar amb la mort d’Escobar al 1993, sinó que es va allargar fins a gairebé 10 anys més enllà, amb guerrilles i paramilitars, que continuaven la lluita armada.

Avui, Medellín no té res a veure amb la ciutat dels 90. La ciutat s’ha modernitzat molt: un metro net i espaiós recorre la ciutat de punta a punta, el metro cable (telefèric) arriba a barris que abans no tenien transport públic, els parcs i espais del centre de la ciutat fan goig i hi ha barris, com El Poblado (on ens allotgem), que si t’hi porten amb els ulls tancats, mai diries que ets a Medellín, sinó més aviat a Notting Hill. Ara bé, tots aquells anys de narcotràfic i violència són difícils d’oblidar, i a més de la mala fama, encara queden algunes coses que te’ls recorden. Així vam trobar que oferien un tour al nostre hostel, on t’expliquen la vida de Pablo Escobar, pots parlar amb el seu germà i et mostren el seu ambient. Nosaltres no el vam fer perquè costa 22€!!