Uns dies a l’eje cafetero

Vam entrar a Colòmbia en un viatge d’autobús moooolt llarg, des de Quito fins a Cali. Allà només ens hi vam quedar un dia, per descansar una mica, i de seguida vam fer via cap a Salento, un dels pobles més turístics de l’anomenat eje cafetero, i de Colòmbia en general. Es tracta d’un poblet de menys de 10.000 habitants (uns 3.000 a l’àrea urbana), amb una arquitectura colonial de colorins molt característica.

Salento és la porta d’entrada al Valle del Cocora, que està situat dins el Parque Nacional Los Nevados. Per arribar-hi, des de Salento surten uns jeeps Willys que en mitja hora et deixen a l’entrada del recorregut que es pot fer caminant. Allà vam coincidir amb dues argentines, la Débora i la Mariana, i dues alemanyes, la Kristin i l’Anja. I amb aquest grupet vam començar la caminada.

Allà es pot fer un recorregut d’unes 4-5 hores, que comença en una zona de prades i després passa pel mig del bosc, seguint el curs del riu. En aquest tram s’ha de creuar el riu unes quantes vegades, passant uns ponts penjants molt més curts i en millors condicions que els que vam haver de creuar a El Bolsón, Argentina.

Després de dues hores de caminada, s’arriba a un trencant on pots desviar-te per anar fins a Acaime, una petita casa de fusta al mig del bosc, regentada per una parella de iaios que et cobren 4000 pesos colombians d’entrada (1,5 €) a canvi d’una beguda calenta. Allà hi tenen uns abeuradors, on nombrosos colibrís s’apropen a beure i encara que ja són mig-domèstics, no deixa de ser un espectacle veure’n tants junts volant a aquella velocitat.

Després del descans, toca fer una pujada d’un quilòmetre de força pendent fins a arribar a Montaña, un altra caseta, on es poden comprar begudes. Des d’allà comença el camí de baixada, que porta fins el bosc de palmes de cera, que és la imatge més coneguda del Valle del Cocora. Per prevenir l’explotació d’aquestes plantes, deguda principalment a la celebració del diumenge de rams, al 1985 el president Belisario Betancourt va proposar el Valle del Cocora com una reserva natural i va declarar la palma de cera com a símbol nacional de Colòmbia.

En total, vam estar gairebé 7 hores gaudint d’aquest increïble parc natural, i veient com canviava el paisatge amb el sol, la boira i fins i tot 4 gotes de pluja.

Després d’un dia de caminada intensa, encara vam tenir ganes de trobar-nos per sopar i acabar el dia prenent unes cerveses i jugant a l’esport nacional: el tejo. És un joc que consisteix en tirar un disc metàl·lic de més de mig quilo a un quadrat ple d’argila, on hi ha una anella de metall, amb quatre sobres amb pólvora a dins. Es tracta de fer diana, fent explotar el major nombre de mechas (sobres amb pólvora), aconseguint punts fins als 27. Tot el recinte fa molta olor a pólvora i els encerts dels altres grups, et peguen uns ensurts considerables! El joc és gratuït, i només et demanen que consumeixis la beguda, i els propietaris deien que com més beus, més encertes. Ens ho vam passar d’allò més bé. Us deixem amb una foto dels dos equips i una altra on es reflecteix la sort dels principiants. Després de dues partides, només la Mònica va ser capaç de fer una embocinada (disc dins de la diana) mentre que el Cèsar provava amb les cerveses per tal de millorar la punteria ;).

La Débora i la Mariana ens van recomanar un tour per una reserva natural, Kasaguadua. Així que al dia següent, ens en vam anar cap allà. Aquesta reserva la gestionen en Nicholas i en Carlos, que fa 8 anys van comprar aquest terreny i des de fa tot just un mes, l’han obert a les visites turístiques. La reserva és un típic bosque de niebla andino de 12 hectàrees. Durant dues hores i mitja i acompanyats de la Laure, una noia francesa, en Carlos ens va explicar  amb molta passió les característiques d’aquest tipus de bosc.

 

 

 

 

El bosc de boira és ben diferent dels boscos que tenim a casa nostra. És un bosc que generalment es troba a més de 1000 metres d’alçada, on hi ha molta humitat i unes condicions climàtiques que no varien al llarg de l’any. Així, és el lloc ideal perquè hi creixin bromèlies i orquídies, i on els líquens i la molsa cobreixen gran part dels arbres, i entre les diferents espècies s’estableixen associacions, tant pel que fa a flora com a fauna. Dit d’una altra manera, l’ecosistema del bosc es manté gràcies a que les diferents espècies es complementen, i cadascuna d’elles té una funció. Encara que sembli mentida, també hi trobem arbres fruiters, i així vam tastar mores i gerds, i també una llimona amb aparença de mandarina, que va provocar la següent reacció.

Després d’un almuersito a casa de l’Alexandra, una noia que viu al costat de la reserva i que de tant en tant prepara un bon dinar casolà pels visitants a un preu irrisori, vam continuar cap a la finca cafetera de Don Elías, acompanyats de la Laure. Allà vam fer una visita guiada per una plantació de cafè familiar. Ens va rebre el propi Don Elías, un senyor de més de 70 anys, amb el seu barret típic, i després d’una breu introducció ens va deixar amb el seu nebot, en Carlos, per fer la visita.

 

 

 

 

Vam fer una passejada per la plantació i ens van explicar que allà hi tenen dos tipus de varietats: aràbiga i colombiana, que només es diferencien pel color del gra madur (groc o vermell). També ens van dir que la diferència amb el cafè de Brasil (major exportador de cafè al món) és que allà es recollien els grans amb màquines, mentre que a Colòmbia era un procés manual, tot i que tenim els nostres dubtes al respecte. Una altra de les coses que vam aprendre és que de la mateixa manera que es planten roses al costat de les vinyes per detectar plagues, aquí es planten arbres fruiters perquè els insectes no toquin el cafè.

Un cop acabada l’explicació de camp, el Carlos ens va ensenyar tot el procés artesanal després de la recol·lecció. El primer és treure-li la closca, i això ho fan de forma manual, amb una premsa que separa la closca del gra, que després es renta amb aigua, abans de posar-lo a assecar durant 8 dies.

 

 

 

 

Un cop assecat, el cafè es torra en una paella sobre un foc de llenya fins que s’aconsegueix el color marró que tots coneixeu. Llavors només queda moldre’l i envasar-lo. Vam acabar la visita prenent una tassa de cafè. Oblideu-vos de Nespressos, aquí posen una  mica de cafè en un filtre de roba i fan passar-hi aigua calenta (mai bullint).

 

 

 

 

I tot hagués estat molt maco si no fos perquè just quan estàvem prenent la nostra tassa de cafè va començar a diluviar. I quin era el problema? Doncs que estàvem a 5 km del poble i ja era tard, així que abans que es fes fosc vam haver de tornar caminant sota la pluja fins a Salento. Com us podeu imaginar, vam arribar ben xops.