La Vall Sagrada, territori inca

L’anomenat “Valle Sagrado” és una zona relativament propera a Cusco, plena de rius, muntanyes i valls, que per les seves qualitats geogràfiques i climàtiques, van ser molt importants per als inques. Avui dia s’hi poden visitar diferents ruïnes d’aquells antics poblats, i així entendre una mica millor com vivien i el perquè de les seves construccions aprofitant les valls.

En primer lloc vam visitar les ruïnes de Pisac. Quan vam preguntar a informació, ens van dir que hi havia una terminal de busos específica, i que cada 15 minuts sortien busos cap a aquest poble. Però quan vam arribar a la “terminal”, ens vam trobar amb això: un garatge de mala mort, amb uns busos que feien una mica de pena, i en els quals només hi viatjaven peruans, a més de nosaltres.

Després d’una hora de viatge, vam arribar al poble, però les ruïnes estan una mica allunyades, i encara que s’hi pot pujar caminant (2 hores aprox.), nosaltres havíem sortit tard de Cusco perquè plovia, i vam agafar un taxi fins a dalt (25 soles). Allà vam decidir que allò es mereixia una explicació d’un guia, i vam trobar a en Felipe, que ens va fer un tour guiat de 1 hora i 45 minuts.

Primer vam anar a veure el cementiri, situat a la paret d’una muntanya i amb una extensió d’uns 2 km, on hi havia unes 10.000 tombes. Els inques enterraven els seus morts fent forats a les muntanyes, amb teles i ceràmiques, però sense joies. Els qui van profanar aquestes tombes uns anys enrere, segurament buscaven allò que no van trobar. En Felipe també ens va explicar que els inques construïen les terrasses amb diferents finalitats: la majoria eren pel cultiu agrícola, però també n’hi havia que feien de murs de contenció i d’altres que utilitzaven com a jardins.

 

 

 

 

Es creu que Pisac va tenir diferents funcions pel lloc on està situat: podria ser un lloc de defensa de la Vall Sagrada, un lloc religiós de peregrinació (pel seu Temple del Sol) o simplement un lloc on un grup de famílies vivien de l’agricultura. El tipus de construcció fa pensar que va ser una obra arquitectònica iniciada en l’època pre-inca, però que va ser acabada en l’època dels inques, amb unes pedres més treballades i polides.

 

 

 

 

Les altres ruïnes més importants de la Vall Sagrada són les d’Ollantaytambo, el poble des del qual s’agafa el tren cap al Machu Picchu. Aquesta construcció inca sovint és anomenada fortalesa degut als seus grans murs, però en realitat va ser un lloc d’allotjament i un lloc de culte, que mai es va arribar a acabar. Impressionen no només la mida de les pedres del Temple del Sol, sinó també les grans terrasses agrícoles i de contenció que envolten totes les ruïnes.

 

 

 

 

 

 

 

 

Pisac i Ollantaytambo ho vam visitar a l’anada i tornada del Machu Picchu, respectivament. Però ens va quedar pendent visitar altres ruïnes dels inques a la Vall Sagrada, i ho vam fer en una excursió d’un matí des de Cusco. Ens havien dit que podíem arribar a Maras, Moray i Chinchero primer agafant un bus (d’aquells autòctons, que paren cada dos per tres i converteixen un trajecte força curt en una eternitat) i després un taxi que ens portés d’un lloc a l’altre, perquè estan força apartats. Però tal i com ens havien aconsellat uns amics, i pagant una mica més, finalment vam contractar un taxi, perquè ens portés des de Cusco a tots tres llocs i de tornada.

La primera parada va ser a Chinchero. La particularitat d’aquestes restes arqueològiques inques és que hi ha una part (principalment les terrasses agrícoles) que es conserva tal i com les van construir originalment, i hi ha una part més urbana, que els espanyols van destruir, i van construir-hi un poble i un temple colonial a sobre. D’aquesta manera, es poden veure les pedres típiques de la construcció dels inques a la part baixa dels edificis i de l’església, així com també al terra de les places i carrers.

 

 

 

 

La següent parada va ser a Moray, un centre d’experimentació agrícola dels inques. Allà hi feien tot tipus de proves, creuaments i millores de plantes i espècies vegetals, per tal d’adaptar-les millor a les seves necessitats. Les condicions climàtiques de Moray (fins a 15ºC de diferència entre les terraces de dalt i les més baixes) en feien el lloc idoni per dur a terme aquests “experiments” amb les plantes. Fixeu-vos en la perfecció dels cercles, és impressionant!

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Finalment, vam anar a les salines de Maras, una vall dedicada a l’extracció de sal, en les típiques piscines d’aigua salada que es deixen assecar al sol, i després se n’extreu la sal. És una construcció enorme també dels inques, que encara s’utilitza avui dia per obtenir la sal de corrents subterrànies d’aigua salada. És una visita curta, però curiosa, per la disposició de les piscines en mig d’una vall, i de manera similar a les terrasses agrícoles.

Les visites a Pisac, Ollantaytambo, Chinchero, Moray i Maras ens han ajudat a entendre millor quina era la forma de vida dels inques, i com cadascuna d’aquestes construccions tenia una raó de ser. En alguns aspectes, mostraven ser més intel·ligents del que som avui dia: pobles com el Pisac actual han patit inundacions i grans destrosses per la crescuda del riu, mentre que els inques mai van tenir aquest problema perquè edificaven a les valls, amb estructures trapezoïdals i per tant antisísmiques, i per tant, estaven ben protegits davant les catàstrofes naturals típiques de la zona.