Você é Deus?
Ja fa molts dies que no sabeu de nosaltres. Avui fa una setmana que som a El Chaltén, i no hem pogut actualitzar la web per diversos motius. Els tres primers dies de pluja i fort vent van fer que estiguéssim sense poder sortir del hostel en tot el dia, però ens va permetre conèixer un grup de gent fantàstica, que juntament amb El Chaltén, difícilment oblidarem.
Anem a pams. Les primeres nits vam dormir molt poc. La primera, el soroll del vent fent cruixir la fusta de la teulada sobre els nostres caps, i les lliteres movent-se literalment degut a la vibració de les parets, no ens van deixar descansar massa. A més a més, a quarts de quatre, l’Óscar, el nostre company d’habitació, va fer un crit espectacular (somniava).
La segona nit ha marcat tota la nostra estada aquí. I aquí hem de parlar del títol del post. Quan anàvem a dormir, de sobte vam sentir una noia cridant desesperada a una de les habitacions. Ens la vam trobar amb els ulls fora d’òrbita, en samarreta i calces, abraçant-se a tothom menys a la seva parella, i preguntant: “Você é Deus?” (Tu ets Déu?). I això és el que tenen les drogues! Després de prendre’s un te de peyote, va començar a veure dimonis i a buscar a Déu per salvar-se. Així que vam passar tres hores intentant calmar-la: l’Óscar (Barcelona), la Carmen (Àustria), la Virginie (França), el Joel (Argentina), l’Ezequiel (treballador del hostel, també argentí, que es va passar tota la nit dient “hiiiija de puuuta!”) i nosaltres. I això, simplement, uneix.
I la tercera nit, va ser el comiat de la Carmen, que de matinada agafava l’autobús cap a Bariloche. Comentant la jugada del dia anterior i fent unes “risas”, vam buidar 4 Quilmes de litre i 4 ampolles de vi i ens van donar les dues.
Amb el grup que s’ha format en aquests tres dies, hem pogut gaudir de excursions, dinars, sopars, cerveses a mitja tarda en tornar de caminar i converses de mitjanit. La resta de la gent del hostel anava a dormir d’hora i sempre quedàvem els mateixos, juntament amb l’Ezequiel a recepció. A més, el grup ha agafat vida i s’ha anat renovant: quan va marxar la Carmen va arribar la Paola (Itàlia), i un cop van marxar l’Òscar i el Joel, es va afegir la Vanessa (Argentina). Tampoc ens podem oblidar de la Gabriela (Argentina) i tampoc de la Clemenzia i el Jerónimo (França), amb qui hem compartit també molt bones estones.
Tot això, juntament amb l’espectacle del paisatge i les muntanyes de El Chaltén (que explicarem en el proper post), faran que aquesta setmana sigui inoblidable!
Ostia santa alló del peiote! Si jo hi soc em pixo a sobre!!!
I perquè no ho podem explicar tot que si no….. jajaja
chicos…pienso que se olvidaron de un miembro raro…molt raru jeje…el Bacram…el indio que no lo entendia ni su familia al hablar jejeje…lo demas hermosas explicaciones…son unos grandes y la estadia en ese hostel no la oblidare mai a la vida jeje
És veritat!! Ens hem oblidat de Vikram (no Bakram, jajajaja). Le teníamos que haber nominado el primer día 😉 Nosotros también nos llevamos un grandísimo recuerdo de El Chaltén, y no solo por sus montañas. Fins aviat, company!
Boníssim la història del te de Peyote!!!
No l’havia sentit anomenar mai aquesta!!!
Molt bo!!!