Sempre hi ha una primera vegada

Continuant la nostra ruta cap al nord, hem arribat a El Bolsón. Havíem llegit i ens havien parlat molt bé d’aquest poble. Als anys 70, els hippies de Buenos Aires es van instal·lar aquí, i encara que avui dia el poble ha crescut molt, encara s’hi respira un ambient alternatiu. És coneguda la seva cervesa artesanal, les caminades per la muntanya i la fira d’artesania, que es fa a la plaça del poble tres cops per setmana.

Des que estem a la Patagònia, ens hem fet fans de la pàgina windguru, la pàgina de pronòstic del temps que fan servir a pràcticament tots els hostels i centres d’informació. Només arribar, vam veure que teníem dos dies esplèndids de sol i temperatures agradables per fer un parell de trekkings llargs.

El primer és l’anomenat El Cajón del Azul, un canyó de 30 metres d’alçada per on passa el Río Azul, d’aigües ben transparents. El camí per arribar-hi comença a la granja Wharton, a uns 12 km de El Bolsón (en remis, uns 70 pesos). Només 30 minuts després de començar, et trobes amb això.

 

 

 

 

Per continuar la ruta, has de creuar dos ponts, el primer sobre el Río Blanco, i el segon sobre el Río Azul. Com podeu veure, estan en un estat deplorable. Ens va costar uns 20 minuts trobar la força mental necessària per creuar el primer, que és el més curt, perquè com diuen aquí, està una mica “chueco” (tort). Sempre hi ha d’haver una primera vegada, així que finalment vam passar-los, amb una certa tremolor de cames 😉

Ho voleu veure? Aquí us deixem els vídeos: vídeo Río Blanco / vídeo Río Azul.

Un cop passat l’ensurt, vam continuar caminant seguint el curs del riu Azul, muntanya amunt. Com podeu veure, l’aigua del riu té un color blau-verd increïble! Pel camí, et vas trobant amb diferents refugis de muntanya: La Playita, La Tronconada, El Cajón del Azul i El Retamal. Des d’aquest darrer es poden fer rutes que van encara més enllà, però cal fer nit al refugi, i nosaltres no teníem sacs de dormir, així que vam fer una caminada d’anada i tornada en el mateix dia.

 

 

 

 

Al llarg del camí es van alternant estones de pujada i baixada, amb trams més planers pel mig del bosc. Els arbres en aquest punt són especialment grans en mida i alçada. En total, van ser 4 hores d’anada fins el refugi El Retamal, on vam dinar i recuperar forces abans de baixar.

 

 

 

 

 

Com ja us hem dit, per anar vam agafar un remis fins a Wharton. De tornada ens volíem estalviar els 70 pesos, així que ens vam aturar al camí de ripio davant de Wharton, i en només dos minuts nos levantaron. En Martín amb el seu Suzuki Vitara destarotat i sense amortidor a una de les rodes del darrere, ens va apropar fins el poble. Ens havien dit que aquí era molt comú fer autoestop, i ho vam poder comprovar. Segona “primera vegada” del dia!

Recuperats d’aquesta caminada, el dia després ens hem atrevit amb el Piltriquitrón, el pic que vigila El Bolsón amb els seus 2.200 metres. Aquí no hem fet cas de la Mariona i el Xavi, i hem fet els 11 km de pujada fins al mirador caminant; una mica més de 2 hores de pujada alternant el “sendero” amb la pista. Des del mirador surt un camí cap al Bosque Tallado, de només un kilòmetre però amb un desnivell que al Tour de França anomenarien hors categorie. Encara ens fa mal tot!

 

 

 

 

El Bosque Tallado neix de 5 trobades d’escultors, que volen donar vida a un bosc que es va cremar al 1982. Dels troncs dels arbres que van sobreviure a aquell incendi, se n’han fet més de 50 escultures, per transformar aquest espai en un atractiu turístic i cultural i promocionar els artistes locals.

Amb un últim esforç, 400 metres més amunt, s’arriba al Refugio Piltriquitrón, a 1500 metres d’altitud. Des d’allà hi ha unes bones vistes sobre El Bolsón i sobre la serralada que l’envolta. Encara quedaven més de 2 hores més fins el cim, però les 8h del dia anterior, les 4h de pujada i la neu que ens van dir que hi havia, ens van tirar enrere i no vam pujar-hi.

 

 

 

 

 

Les 4 hores i quart de pujada es van convertir en 2 hores i mitja de baixada fins el hostel, ja que no vam tenir tanta sort com el dia anterior, i no vam trobar ningú que ens baixés en cotxe. 🙁