La Camorra, un llac i el cap d’un indi

A que esteu flipant amb el títol? És l’única manera per a que entreu a llegir el post 😉

Ara, en serio. Ens hem quedat un parell de dies més a El Bolsón, perquè al hostel on ens allotjem, ens hi hem sentit molt a gust. Arribar en temporada baixa ha fet que estiguéssim pràcticament sols (només hi ha 2 persones més), que el preu sigui força econòmic i que hàgim tingut molt bon rotllo amb els nois que porten el hostel. Amb la Flor, en Martín (el Negro) i en Juan (el Gordo) hem compartit moltes xerrades, un Barça-Madrid i algun que altre àpat. Així que hem decidit no anar a Bariloche, i quedar-nos a La Camorra.

Aquests dies de més hem fet excursions una mica més curtes. La primera va ser al Lago Puelo, a uns 12km d’El Bolsón (s’hi pot arribar en transport públic, 13 pesos anar i tornar). Un cop allà, es poden fer diverses rutes. Nosaltres vam fer-ne un parell de les més curtes.

Només arribar vam anar a veure la desembocadura del Río Azul (aquell dels ponts). Després ens vam acostar a La Playita, una zona plena de petites graelles per fer asados, l’esport nacional. Nosaltres vam anar-hi molt d’hora i no hi havia ningú, però cap a l’hora de dinar, allò feia una oloreta…

 

 

 

 

Des de La Playita surt un camí força empinat ple d’esglaons entremig del bosc, i que et porta fins el Mirador del Lago. En aquest camí et vas trobant amb xiprers, pitrantos i arrayanes, aquests darrers amb una escorça de color canyella molt característica. A més, des que arribes al Lago i especialment en aquesta zona, el soroll dels borinots t’acompanya al llarg de tot el dia.

L’únic inconvenient que li hem trobat a aquest parc és que els camins no están gaire ben senyalitzats i és fácil perdre’s. La part positiva és que hem matinat tant que ens estalviat l’entrada al parc (50 pesos entre els dos) perquè a las 9.30 a la caseta d’entrada encara no hi havia ningú.

 

L’últim dia hem aprofitat per fer una ruta pels voltants d’El Bolsón; 2 hores de caminada que comença creuant el Rio Quemquemtreu i de seguida s’enfila cap al Mirador del Azul. Un kilòmetre més enllà es troba la Cabeza del Indio, un roc que sobresurt de la muntanya i que recorda el perfil d’una cara. Continuant el camí 4 km més, s’arriba fins a la Cascada Escondida. Nosaltres ja portàvem moltes hores a les cames, i vam decidir deixar la cascada per una altra volta al món 😉

 

 

 

 

 

Per acabar, us deixem amb una posta de sol sobre el Piltriquitrón, que ens ha semblat una bona manera de dir-li adéu a El Bolsón.

Propera parada: Mendoza!