Buenos Aires: República de La Boca

I avui per fi, després de sis dies, hem anat a La Boca. Tampoc ha fet un gran dia (fa dies que està núvol, amb pluja i fa força fred), però ja no teníem gaire marge, ja que dimecres agafem l’avió cap a Ushuaia. A primera hora del matí hem anat a Puerto Madero, un barri residencial molt modern, ple de gratacels, a la vora del Río de la Plata. Una zona sense massa vida, que no ens ha entusiasmat.

Després d’això, ens hem dirigit a un barri de Buenos Aires ben diferent, on la pobresa es fa palesa en tots els carrers a mida que t’allunyes de Caminito, la part més turística. Allà es troben les famoses cases de colors, fetes amb fusta i planxa. Els caps de setmana, aquest carrer-museu és un formiguer de turistes, però nosaltres hi hem anat un dilluns, i la cosa estava bastant més tranquil·la. De totes maneres, ens ha semblat tot molt artificial.

Al llarg de tot el Caminito, hi ha parelles d’actors vestits amb la indumentària per ballar tango, que ofereixen als turistes fer-se fotos amb ells a canvi d’uns pesos. També són molts els cambrers dels diferents restaurants que ofereixen àpats amb espectacle de tango en viu, i que utilitzen estratègies de tota mena per captar clients (ens han dit “Benvinguts” en saber que érem catalans i ens han ofert calimotxo pensant que érem espanyols).

Però quan t’allunyes 3 “cuadras” d’aquest parell de carrers de mentida, el barri cau a trossos. La impressió que tenim és que ens miren preguntant-se què hi fan dos turistes allà. Tot i que ens havien aconsellat no caminar fora de la part turística, fem una petita incursió al barri, on les pintades mostren les inquietuds de qui utilitza l’art al carrer per expressar les injustícies socials.

A finals del segle XIX, La Boca va rebre molts immigrants italians, i com també hem percebut a la resta de la ciutat, la influència dels italians a la cuina va ser molt important. Així trobem plats molts habituals com la pizza, la pasta, la milanesa i un munt de dolços que recorden als italians. Aprofitant que estem a La Boca a l’hora de dinar, anem a la pizzeria Banchero, fundada al 1932 i considerada Lloc d’Interés Cultural al 2002. Allà ens mengem una pizza Banchero Grande, que gairebé no ens podem acabar entre tots dos.

Però per nosaltres, o sobretot pel César, la visita obligada en aquest barri és la Bombonera, l’estadi del Boca Juniors (ho sentim Aleix però Avellaneda ens quedava massa lluny ;)). És el camp dels xeneizes o bosteros, que és com es coneix als seguidors d’aquest equip. D’aquí n’han sortit jugadors com Maradona, Riquelme, Martín Palermo.

I amb aquest post donem per tancat el capítol Buenos Aires, una ciutat que ens ha captivat i que ens ha fet sentir com a casa (en això també hi han tingut molt a veure el Fer, l’Ana i el Martín, de qui aviat us parlarem a la secció “Couchsurfing”).